Tots els infants tenen els mateixos drets, i l'atenció que mereix cada un d'ells i elles, independentment d'allò que els faci diferents dels altres, requereix un tractament diversificat que cal preveure en la programació.
Atendre la diversitat significa que sigui quina sigui la necessitat particular (en major o menor escala, o per un motiu o altre) d'un alumne/a o grup d'alumnes, cal adaptar i ajustar les intervencions. Només d'aquesta manera aconseguirem fites comunes amb alumnes diferents o bé aconseguirem optimitzar al màxim totes les capacitats i/o possibilitats personals.
Atendre a la diversitat és també tenir en compte els diferents orígens i creences que puguin tenir els alumnes. N'hi ha que tenen les seves arrels en altres cultures molt diferents de la nostra. Si pretenem que entenguin i comparteixin la nostra, primer cal que entenguem i compartim la seva.
La “bona” educació és aquella capaç d'adaptar-se a les necessitats de l'alumnat a qui va dirigida. Tenint clar allò que volem assolir i que volem que assoleixin els infants tenint en compte les seves peculiaritats, podrem oferir a cadascun la proposta educativa adequada.
No hi ha dues famílies iguals, cada casa és un món i les concepcions i pràctiques educatives de cada família són tan diferents que les coses que aprenen els infants a casa, generalment són molt diverses. Això fa que cadascun de nosaltres sigui diferent, tant pel que fa a les experiències viscudes, com a la forma de ser i de comportar-nos. És per això que la família és la font més gran de diversitat, ja que aporta als infants tot allò que els configura com a membres de l’espècie humana, però a la vegada també els fa únics i irrepetibles.
La comunicació escola-família permet conèixer les expectatives dels pares respecte al fill o filla i a la vegada aporta informació sobre l’infant i el seu entorn familiar. És també una de les millors eines per al tractament de la diversitat, ja que, com s’ha esmentat, els aprenentatges i les experiències familiars dels infants d’aquestes edats són diversos, i el coneixement de la seva vida quotidiana i de la cultura del seu context familiar permet ajustar i dotar de sentit i significat les propostes que se’ls fan des de la llar d’infants i, a la vegada, permet oferir una certa continuïtat entre els seus dos principals contextos de vida, família i escola.
A la llar d’infants es posen en contacte un conjunt de realitats viscudes de forma diferent, reconèixer la diversitat vol dir acceptar la confrontació d’opinions i posar en pràctica el diàleg i la cooperació evitant actituds moralitzadores, vivint la diversitat amb naturalitat.
Hem de preveure la diversitat. La llar d’infants acull infants molt diversos. Aquesta diversitat és producte tant dels diferents ritmes i nivells maduratius de cadascun, com del moment en què els infants s’incorporen al centre.
Així mateix, també és resultat de la cultura familiar de la qual provenen, que es concreta en pràctiques educatives diverses i, per tant, en bagatges i experiències diferents. En un mateix grup hi pot haver criatures que freqüenten la llar d’infants des del primer any de vida i d’altres que comencen a anar-hi als dos anys. A la vegada, de la mateixa manera que actualment es coneix i s’accepta que cadascú té un ritme maduratiu propi, cada cop cal tenir més present que no hi ha dues famílies iguals. Les pràctiques educatives de cada família responen a uns determinats patrons culturals, a la seva escala de valors i a la situació en què en cada moment es troben els seus membres.
La persona educadora ha de saber acollir la diferència com un dret dels infants, portadors d’una identitat pròpia, fruit de la història personal, de la llengua i cultura de pertinença, dels valors de la seva família i de la seva particular forma d’interactuar amb l’entorn.
